El transcurs de la guerra va fer que la ciutat de València passara de viure amb una relativa tranquil·litat els inicis de la contesa, a convertir-se en un objectiu de primer ordre en adquirir la condició de capital de la República. L’estratègia militar dels rebels va ser assetjar sistemàticament la zona lleial amb la clara intenció d’ofegar econòmicament el bàndol republicà, destrossar infraestructures bèl·liques i industrials, i atemorir la població, sotmetent-la a una tensió constant. Amb l’inici dels bombardejos, des de començaments de 1937, la calma tibant es va transformar en por i inquietud davant la imprevisibilitat dels atacs i la seua capacitat destructiva, que no discriminaven entre les víctimes que deixaven al seu pas. Allò que va començar sent rereguarda va passar a ser camp de batalla de manera sobtada.
Davant este escenari, la ciutat va haver d’adoptar mesures per a defendre’s de la manera més eficaç possible, tant dels bombardejos com dels avanços de l’exèrcit franquista. Les autoritats republicanes, comptant amb la col·laboració de milers de ciutadans, van iniciar —de manera improvisada primer, i més organitzada, posteriorment— una labor ingent de defensa per a salvaguardar al màxim la població civil del perill de l’aviació.
La combinació d’estratègies, tant de defensa activa com de passiva, va evidenciar la determinació de la ciutat de València i la voluntat dels seus habitants per a protegir-se i resistir l’ofensiva enemiga enmig d’un dels conflictes més tràgics de la història espanyola.