La condició de ciutat de rereguarda, la proximitat del front de Terol i el curs desfavorable de la guerra, van convertir València en lloc de destinació de combatents ―ferits o malalts― i de civils evacuats, que hi arribaven fugint de les zones de conflicte. Esta circumstància va fer imprescindible adequar la resposta assistencial al context bèl·lic per a poder atendre les necessitats creixents de milers de persones. La situació es va agreujar a partir de novembre de 1936, quan el govern republicà va decidir traslladar la capitalitat de Madrid a València, fet que la va convertir en objectiu militar de primer ordre.
Van proliferar gran quantitat d’hospitals i instal·lacions mèdiques per iniciativa de partits polítics, sindicats i comités obrers, fet que en va reduir l’eficàcia a causa de la dispersió de materials i equipaments, així com del personal d’estos. L’Hospital Provincial, el Manicomi Provincial, el Sanatori de Portacoeli i l’Hospital de la Malva-rosa van incrementar la seua capacitat d’hospitalització, amb el consegüent amuntegament dels pacients i la disminució de la qualitat assistencial. L’Hospital-Escola de la Creu Roja també va fer front a dificultats com l’acumulació de ferits per arma de foc o la mobilització del seu personal mèdic, entre altres.
La xarxa sanitària de València es va articular entorn de:
— Una xarxa de postes d’urgència integrada per vint-i-sis unitats, instal·lades en edificis civils —com la Plaça de Bous o el Mont de Pietat— i religiosos —com el col·legi dels Salesians.
— Cinc cases de socors, fonamentals en l’atenció als ferits després dels bombardejos, perquè els dispensaven la primera assistència sanitària i disposaven d’ambulàncies municipals per a traslladar-los a l’Hospital Provincial. Eren la Casa de Socors del Museu, la de Russafa, la del Port, la de Colom i la de Llevant.
— Nou hospitals de sang, habilitats a València i els seus voltants, per a atendre-hi els nombrosos ferits i malalts de guerra que arribaven: l’Hospital Blanquer, l’Hospital Pasionaria, l’Hospital de Sang d’Esquerra Republicana, l’Hospital de Sang de la Creu Roja i els hospitals de sang de Benimaclet, Benimàmet, Natzaret, Mislata i Burjassot.
— L’Hospital Provincial era l’encarregat d’atendre les víctimes dels bombardejos feixistes i disposava d’un servici de posta on s’atenien tot tipus d’urgències. Alguns dels ferits rebien una primera assistència a la casa de socors més pròxima i després eren traslladats en ambulància a l’hospital. Els comunicats mèdics de cada atac incloïen el nombre de pacients atesos, les seues edats i professions, la descripció de les lesions i la seua causa, i el pronòstic.
El dia 15 de maig de 1937, a les 20 hores, l’aviació rebel va deixar caure les seues bombes sobre el centre de la ciutat i va causar cinquanta-tres morts i més d’un centenar de ferits. El llibre d’accidents de l’Hospital Provincial va registrar l’entrada de seixanta-nou ferits. Davant d’esta quantitat de víctimes, el metge de guàrdia només va poder omplir els comunicats mèdics amb els noms dels ferits i la causa de les seues ferides.
