Durant el seu període com a capital de la República, València va ser un cresol d’emocions, lluita i solidaritat. Com a ciutat de rereguarda, es va convertir en refugi de milers de persones que fugien de les zones afectades per la Guerra Civil i la vida diària va estar marcada per la incertesa, l’escassetat de recursos i la presència constant de la guerra.
L’amenaça constant dels bombardejos generava en la població civil una por contínua i serioses dificultats per a dur a terme les seues activitats quotidianes. Quan les sirenes ressonaven en l’aire, anunciant el perill imminent, la gent corria a refugiar-se en soterranis, refugis i en qualsevol espai segur que poguera trobar. Unit a això, el transcurs de la guerra els va obligar a afrontar la escassetat creixent de subministraments bàsics, com aliments i medicines, als quals a penes podien accedir.
Enmig de l’infortuni, els ciutadans van intentar mantindre una certa normalitat acudint a treballar, buscant aliments i involucrant-se en activitats culturals, socials i artístiques per a distraure’s i mantindre l’ànim, tot mostrant la seua gran resistència i determinació. Malgrat les circumstàncies, teatres, cafés i centres culturals van ser espais de trobada on es van organitzar esdeveniments, tertúlies i exposicions. També s’hi van celebrar actes culturals, concerts benèfics i reunions polítiques en un intent per mantindre viva la moral davant l’adversitat.
La solidaritat entre veïns es va enfortir, es van crear xarxes de suport i ajuda mútua per a suportar les dificultats. Es van formar comités i organitzacions per a ajudar els més necessitats, es van establir menjadors populars i es van fer esforços col·lectius per a pal·liar els efectes de la guerra. Els refugis es van convertir en espais on es compartien històries, temors i esperances, i es trobava consol en la companyia dels altres.
València es va convertir en un símbol de la lluita dels seus habitants per la supervivència, la resistència i la solidaritat enmig de la guerra. La seua població va ser el testimoniatge de la capacitat humana per a trobar esperança i suport mutu, fins i tot en els temps més foscos.