Aprofitant els grans avanços tecnològics experimentats per l’aeronàutica i sent conscients de la potència destructora i la versatilitat de l’aviació, els militars revoltats en van fer ús durant la guerra, amb l’ajuda d’Alemanya i Itàlia, per a tractar de conquistar les posicions que es resistien al seu control.

Això va fer imprescindible per al govern republicà implementar un sistema d’actuació contra aeronaus que rebutjara o dificultara els atacs, però l’escassetat d’aviació militar apta per a efectuar-ho, la inexistència d’armament antiaeri en tot el territori, la insuficiència de personal especialitzat i un sistema defensiu republicà escassament desenvolupat van dificultar la seua posada en funcionament.

La Defensa Especial Contra Aeronaus (DECA) es va concebre per a organitzar i dirigir la defensa antiaèria nacional i es va mantindre operativa fins al 1939. Els instruments que va utilitzar en la tasca de protecció es van agrupar en: artilleria, bateries antiaèries de canons i metralladores, fonolocalitzadors, reflectors o projectors, xarxes d’observació, escolta i alarma, i globus. L’entramat defensiu es completava amb la defensa aèria republicana, integrada per les forces aèries de caça —compostes per esquadrilles de Camusos i Mosques— i l’artilleria antiaèria.

La defensa de la ciutat de València la van efectuar, principalment, els aparells destinats a la caça de bombarders —que radicaven en els aeròdroms de Manises, Sagunt i Llíria—, al costat de l’aviació de bombardeig lleuger, la missió de la qual era evitar el canoneig de la flota naval enemiga sobre els ports republicans. Durant la intervenció dels avions de caça, l’artilleria antiaèria cessava en la seua labor pel perill d’abatre els seus propis aparells, ja que no disposava de sistemes de guiatge.

Davant una agressió, era vital reaccionar el més prompte possible per a activar la defensa aèria. Quan els observadors detectaven aparells enemics, visualment o mitjançant els fonolocalitzadors, avisaven la defensa passiva per a activar les mesures d’alarma. Al mateix temps, des del lloc de comandament instal·lat a la part alta del Miquelet per la DECA de València, s’iniciava l’avís d’alarma antibombardejos, que s’efectuava mitjançant una xarxa de vint-i-cinc sirenes antiaèries que començaven a sonar en rebre l’ordre.

Davant uns atacs aeris per als quals no estava preparada i que la deixaven indefensa, la població es va veure obligada a organitzar-se per a trobar la millor manera de defendre’s de l’amenaça. La construcció de refugis i l’inici de l’aplicació de mesures de defensa passiva organitzada per part del govern van ser les principals eines per a protegir els habitants de la ciutat.

La ciutadania va respondre activament, col·laborant econòmicament i personalment en la construcció d’una xarxa de refugis que l’emparava dels bombardejos. Segons els estudis, s’estima que se’n van construir entre 270 i 330 a la ciutat de València. Segons la seua titularitat o els destinataris, es van edificar refugis públics o de districte, refugis en soterranis d’edificis públics o governamentals, refugis escolars, refugis de fàbriques i tallers i refugis particulars. La seua construcció —lluny del que podria semblar, donada la urgència de la situació— va estar planificada i, gràcies a la perícia dels arquitectes i la proximitat dels materials necessaris com el ciment, el ferro, l’arena o la grava, van destacar per ser construccions sòlides de gran resistència, que els permetien suportar l’impacte de bombes de fins a dos-cents quilos.

A més de la construcció de refugis antiaeris, la Junta de Defensa Passiva —creada el juliol de 1937— es va ocupar de la instal·lació de sirenes antiaèries, l’habilitació d’hospitals de sang i de quiròfans blindats, la protecció de les cases de socors i la constitució de brigades de desenrunament. També es va encarregar de difondre informació ―mitjançant premsa, ràdio, etc.― sobre com havia d’actuar la ciutadania davant situacions de perill.

D’altra banda, les Juntes de Defensa Passiva Locals s’encarregaven de: la construcció i habilitació de refugis, la regulació del trànsit, l’allistament de personal civil, els enginyers de defensa passiva i els sistemes de camuflatge, llums i senyals d’alarma.

Per a protegir l’àrea de València es van construir línies de trinxeres, búnquers, casamates, nius de metralladora i defenses antiaèries amb peces d’artilleria pesant i lleugera, i s’hi van instal·lar bateries i reflectors per a la localització nocturna d’avions ―situats al Port, el Saler i en altres punts de la costa.