Durant la Guerra Civil, la fotografia es va convertir en un testimoniatge poderós i commovedor dels horrors del conflicte. La tasca dels fotoperiodistes va ser crucial per a mostrar de prop al món la crua i devastadora realitat de la guerra. L’evolució de les càmeres fotogràfiques cap a la miniaturització va proporcionar una llibertat de moviment i una immediatesa desconegudes fins a aquell moment. Sense càmeres com la Leica, la fotografia fotoperiodística haguera sigut impossible. Els avanços tecnològics, units al desenvolupament de la premsa i les revistes il·lustrades a Europa i Amèrica, van permetre difondre la guerra d’Espanya a tot el món ―i convertir-la en objecte d’atenció del públic internacional― i van transformar el reporterisme gràfic en un fenomen social, informatiu i propagandístic de primer ordre.

El naixement del fotoperiodisme modern durant la contesa espanyola va marcar una fita significativa en la història de la comunicació visual i la cobertura de conflictes. Grans fotoperiodistes espanyols com Luis Vidal Corella, Agustí Centelles, José María Díaz Casariego, els germans Mayo i molts altres, van treballar amb professionals de la fotografia com Robert Capa, Gerda Taro, Walter Reuter o David Seymour, Chim, que es van desplaçar a Espanya per a ser testimonis de la contesa civil. Tots van arriscar les seues vides per a capturar instantànies que es van convertir en icones, i que transmetien l’angoixa dels civils, la brutalitat, la valentia, el caos de les batalles i la tragèdia de la pèrdua humana que van caracteritzar el conflicte. Taro va ser la primera dona fotoperiodista a morir en el camp de batalla, fet que va mostrar el perill inherent a esta mena de cobertura.

Van arribar a Espanya sent conscients que assistien a un conflicte en què s’anava a dirimir el model ideològic i polític del futur i, per això, no sols van voler assumir un paper testimonial en la història, sinó participar en el seu desenvolupament. Les seues fotografies van passar a ser instruments de denúncia, mostrant el patiment de la població per a tractar d’aconseguir millores socials. Al mateix temps, van servir per a mobilitzar l’opinió pública internacional i generar consciència sobre els horrors d’un conflicte esquinçador. La fotografia, durant la Guerra Civil, va ser un testimoniatge visual decisiu que va transcendir fronteres: va permetre al món ser testimoni de la tragèdia que es desplegava a Espanya i va deixar un llegat inestimable en la història i la consciència col·lectiva.

Les potències europees, preocupades per les possibles implicacions que podia tindre en el continent la Guerra Civil Espanyola, van firmar el Pacte de No Intervenció en el conflicte el dia 27 d’agost de 1936. Este acord internacional va ser subscrit per vint-i-set països, incloses nacions com Gran Bretanya, França, Alemanya, Itàlia i l’URSS, entre altres.

El pacte tenia com a principal objectiu evitar que se subministrara ajuda militar directa als bàndols enfrontats a Espanya però, malgrat este compromís formal, moltes nacions el van incomplir i van contribuir a intensificar i prolongar la guerra. Alemanya i Itàlia van fer costat obertament al bàndol revoltat, proporcionant-li armes, tropes i assessorament militar. D’altra banda, la Unió Soviètica va fer costat al bàndol republicà i li van enviar armes i assessors militars.

Tant Gran Bretanya com França es van escudar en el temor a patir en les seues ciutats una nova guerra i van qualificar la República com un règim d’extrema esquerra ―sotmés als imperatius moscovites― a l’hora de posar en pràctica la política de no intervenció. Així, la falta d’un suport clar i directe per part de les potències democràtiques a la República, sumada a l’ajuda d’Alemanya i Itàlia a Franco, van contribuir a la victòria del bàndol nacional el 1939.

El fracàs del Pacte de No Intervenció per a detindre la participació estrangera en la Guerra Civil Espanyola va evidenciar les limitacions de la diplomàcia internacional per a diferenciar els assumptes internacionals dels assumptes interns de cada país. De fet, ja a l’octubre de 1938, l’historiador britànic Arnold J. Toynbee es preguntava si el conflicte «era una contesa civil espanyola o una guerra internacional lliurada en l’arena espanyola».

Durant el seu període com a capital de la República, València va ser un cresol d’emocions, lluita i solidaritat. Com a ciutat de rereguarda, es va convertir en refugi de milers de persones que fugien de les zones afectades per la Guerra Civil i la vida diària va estar marcada per la incertesa, l’escassetat de recursos i la presència constant de la guerra.

L’amenaça constant dels bombardejos generava en la població civil una por contínua i serioses dificultats per a dur a terme les seues activitats quotidianes. Quan les sirenes ressonaven en l’aire, anunciant el perill imminent, la gent corria a refugiar-se en soterranis, refugis i en qualsevol espai segur que poguera trobar. Unit a això, el transcurs de la guerra els va obligar a afrontar la escassetat creixent de subministraments bàsics, com aliments i medicines, als quals a penes podien accedir.

Enmig de l’infortuni, els ciutadans van intentar mantindre una certa normalitat acudint a treballar, buscant aliments i involucrant-se en activitats culturals, socials i artístiques per a distraure’s i mantindre l’ànim, tot mostrant la seua gran resistència i determinació. Malgrat les circumstàncies, teatres, cafés i centres culturals van ser espais de trobada on es van organitzar esdeveniments, tertúlies i exposicions. També s’hi van celebrar actes culturals, concerts benèfics i reunions polítiques en un intent per mantindre viva la moral davant l’adversitat.

La solidaritat entre veïns es va enfortir, es van crear xarxes de suport i ajuda mútua per a suportar les dificultats. Es van formar comités i organitzacions per a ajudar els més necessitats, es van establir menjadors populars i es van fer esforços col·lectius per a pal·liar els efectes de la guerra. Els refugis es van convertir en espais on es compartien històries, temors i esperances, i es trobava consol en la companyia dels altres.

València es va convertir en un símbol de la lluita dels seus habitants per la supervivència, la resistència i la solidaritat enmig de la guerra. La seua població va ser el testimoniatge de la capacitat humana per a trobar esperança i suport mutu, fins i tot en els temps més foscos.